Batalla a tota ultrança

Un dia Manuela de Madre quan era alcaldessa em va preguntar, amb aquell to desimbolt i festiu que la caracteritzava, que perquè volia el parc verd i frondós, “pels esquirolets?”, em va preguntar. Li vaig contestar que sí, per als esquirols i per als ocellets, i per als nens i nenes i per a tota la gent de Sant Coloma. I també per a la abigarrada conurbació urbana, de la que Santa Coloma en forma part. I vaig afegir que havia vist que al parc de Bolonya de París, tan gran, es reservava un nucli frondosíssim (al qual no es permetia entrar) perquè fes com de pulmó de la ciutat, un potent antídot a la pol·lució ambiental que es produïa, en la gran metròpoli.

Ho recordo, i ho remarco amb la intenció de fer constar que no perquè la reclamació del parc verd i densament frondós és la que fa més anys que venim sostenint, sigui una dèria de gent melancòlica i antiquada, sinó per fer patent que és una reivindicació més vigent que mai. Allò que als anys seixanta podia semblar una petició romàntica i sentimental –tenir un gran jardí urbà, com es fan els senyors rics quan es construeixen la torre-, avui és una reivindicació absolutament moderna i obligada. El retorn a la natura –de la qual mai no hauríem d’haver-nos-en apartat. La recuperació del verd, la purificació de l’aire que respirem. L’intens enjardinament de les ciutats… si és que volem salvar-nos nosaltres i el Planeta.

Ho diuen el millors urbanistes i arquitectes d’avui: cal que la batalla de l’espai urbà, en lloc dels cotxes, l’asfalt i el ciment el guanyin els arbres, les plantes, els arbustos, els ciutadans. I si és veritat el que va dir el Consell de Savis creat per l’alcalde Bartomeu Muñoz quan la nostra reclamació del parc frondós va adquirir un dels moments més àlgids, que el que calia era repartir el verd per tota la ciutat, això –com els vaig replicar– no havia de fer-se escatimant-lo a Can Zam. Al contrari: cal que el goig que s’experimenti al fruir de la frondositat del parc, ens encomani el desig de convertir la ciutat en un jardí, fins al punt de ser l’orgull dels colomencs, com ho és avui el riu Besòs..

Per tot plegat sostinc que l’opció que l’Ajuntament ha pres de consagrar en el parc un gran espai com escenari de concerts multitudinaris de l’estil del Rok-fest, és un gran error, que va contra el que avui es reclama. Fer un gran festival de rok, quin sentit té? ¿Que ve molta gent? És cert, però per uns pocs dies i la major part són persones de fora. I sí, Santa Coloma surt a la tele i als diaris. Amb quin profit? Val la pena? ¿Deixa alguna empremta positiva en la cultura de la ciutat, sobretot algun impacte durador en els joves, a part de les molèsties que el soroll i l’aglomeració produeixen en el veïnatge? En canvi l’ús que se’n fa uns pocs dies deixa la qualitat del parc disminuïda per sempre.

Concloc aquesta primera carta cìvica demanant que d’una vegada per totes –si és que l’Ajuntament encara no ho veu clar– s’obri un diàleg de veritat, i que no es vagi prenent la decisió a través dels fets consumats. Proposo que es facin venir persones expertes i que s’obri un diàleg seriós, debatent els pros i els contres; i que la gent que hi hagi pres part es pronunciï, lluny de les consultes multitudinàries i enganyoses que s’han dut a terme amb participació, fins i tot, d’infants, que de la problemàtica no en tenien ni idea.

El parc de Can Zam pot ser un parc d’estar per casa, o un parc excel·lent, que ens faci sentir orgullosos de tenir-lo: per la seva qualitat i per la seva bellesa.

 

(n o t a: aquest article també es publica en el butlletí d’Amics i Amigues del Fondo)