Em fa il·lusió: arriba el dia de la celebració del meu norantè aniversari. Me l’imagino com quan la colla de ciclistes després d’haver fet una colla de quilòmetres, s’aturen en la terrassa d’un bar, i esmorzen. És el millor tram de la seva excursió, mengen, descansen, comenten la proesa que han fet, i disfruten de sentir que són un equip ben avingut. És el que viurem avui però no només un grup d’amics ni després d’una sortida, sinó força grups i moltes persones que, en trams diferents, hem viscut junts la vida; la suma dels quals trams és la meva llarga vida.

I amb molt de goig! perquè l’experiència de viure val molt la pena. Puc afirmar que sento que ha estat una experiència personal molt positiva. El camí de nen a home és enriquidor. Un es fa gran, viu moltes coses –bones i de notant–, descobreix un món que fa seu, s’hi implica per millorar-lo envoltat de persones amb les que es relaciona, i amb les quals crea uns vincles molt agradables i molt valuosos.

Un camí, cap a on? Arribat  als noranta saps el que deixes. Un bon record. Un record enriquit no tan pels mèrits propis (que trobo  escassos), sinó per l’empatia a la que la bona gent som propensos. Ens estimem , ens acceptem com som i agraïm la complicitat que hem creat.

I com els ciclistes de l’exemple, tot repassant el camí fet pensem en la propera sortida. En el meu cas —després de la vida i abans de la mort–, la que m’ha de dur al futur absolut.