M’uneixo al dol que milers de catalans i catalanes sentim per la mort del pare del president Carles Puigdemont. Milions, de catalans!, que a la tristesa que se sent per la pèrdua del pare i afegim la indignació, que encara la fa més gran, per no haver pogut ser al costat del seu pare mentre patia, i, ja mort, no poder acompanyar la mare  i la família. I no per uns circumstància inevitables sinó per l’injust exili al qual està sotmès.

No sé si aquest escrit arribarà al president. Però el faig com tantíssimes persones que ahir s’acostaven al Parlament i hi deixaven un ram de flors, segures que aquell gest senzill sí que li arriba perquè és l’expressió d’un sentiment que neix del cor, i l’amor no té fronteres.

Té, el gest senzill de dipositar el ram de flors, un altre significat: el d’afirmar que Carles Puigdemont es el president legítim de Catalunya i que ho reivindiquem i n’exigim el reconeixement.

Un gest humil amb el que ens avancem a la celebració de la República, una festa que el pare del president veurà del cel estant.