Si no fos que és de mala educació diria que “vaig de cul”, però és que és veritat. Això que visc uns dies que per definir-los els aplico  el títol d’una novel·la d’un antic professor meu de mates –com vaig dir dies enrere- que hi escau força: “Después de la vida y antes de la muerte”, en el sentit que havent entrat en una jubilació que per l’edat ja és solemne, podria viure en un “dolce far niente”.

Però és com si estiguéssim en guerra. Fins i tot el dia de la festa dels meus 90 anys el tsunami democràtic ens demana que el reservem per fer no sabem què. Nosaltres, a punt!, malgrat ser el dia de reflexió per les eleccions generals i els amics i jo serem –o estaríem–, en la Biblioteca del Fondo, celebrantque els 90 anys.  Expliquen del gran Eugeni d’Ors que quan algú anava a veure’l, la minyona   en obrir la porta li deia que no el rebria perquè “el mestre pensa”. Jo no sóc un mestre ni tinc una minyona que m’aïlli (ni ho vull!), i el resultat és que em costa trobar temps per al capvespre, i per acabar l’altre llibre que m’agradaria presentar per les festes nadalenques o per veure persones que m’esperen… Un “antes de la muerte” no tan tranquil com el dels paios que, havent mort, esperen descansadament al tanatori el funeral de l’endemà.

Acabo aquesta glosa amb la mateixa ona de la glosa anterior, en la qual, enmig de les marxes multitudinàries exigint la llibertat, em va atreure l’espectacle de l’artista que en la plaça de la Sagrada Família divertia una nena amb la creació d’uns universos de petits mons fets amb aigua i sabó. La glosa d’avui és a la gent que ha sortit al carrer per ajudar els damnificats de la immensa devastació causada pels tremends aiguats, que la dedico. Un gest que m’atrau i em fa feliç.

Temps difícils, però sempre hi ha lloc per la bona gent!