Anava amb la gentada que  baixava de Berga i de Vic. Un grup de Santa Coloma ens hi havíem unit, quan arribaven a l’estació de Fabra i Puig. Fet un bon tros de la Meridiana, en ser a l’embocadura del carrer Mallorca, els vaig deixar i em vaig desviar pel carrer Mallorca, per fer drecera, amb la intenció de reincorporar-me a la marxa després de descansar una estona en els jardins de la Sagrada Família, que, com sempre, eren plens de gent. Moltíssims turistes. Un món!

I em sorprengué l’escena que de seguida vaig retratar: un home jove, d’aspecte estranger, amb una galleda plena d’aigua i sabó i amb dos pals creava un món màgic, que ara omplia l’espai i abans que la neneta que ho contemplava agafés una bola, el món es desinflava, i l’home el creava novament. Em vaig preguntar: hi ve cada dia? S’hi està gaire estona? Per què ho fa? Em va fer pensar en una de les imatges que tinc  de l‘Edat Mitjana: la d’un mercat o proximitats de la catedral amb una multitud de persones, gent que va a comprar, pelegrins, venedors ambulants, homes que es troben per tancar un negoci… i els saltimbanquis i els artistes de carrer.

Una tendre i suggestiva imatge del nostre poble que, enmig d’un món que se’ns gira hostil, surt al carrer content i feliç perquè s’adona que estem fent néixer una nova Catalunya: una Catalunya més senzilla, mes universal, més feliç.

Com com un mercat de poble en un dia festiu, ple de vida!