Quina impressió i quina emoció, veure arribar la columna que venia e Berga i Vic! I quin goig unir-nos-hi i avançar cap al centre de Barcelona, Meridiana enllà. Però jo no vaig acompanyar-los fins al carrer Aragó sinó que vaig agafar Mallorca, amb la intenció d‘aturar-me als jardins de la plaça de la Sagrada Família i descansar una estona, menjar l’entrepà que portava, donar un volt pel temple i prosseguir tot so la marxa i atrapar-los a la Diagonal, per arribar als Jardinets de Gràcia. Però quina va ser la sorpresa quan vaig veure que una gentada enorme arribava on jo m’estava! Era la gent de Berga i Vic, un desdoblament, suposo, de la immensa corrua que vam rebre a Fabra i Puig.

Més que pensaments m’envaïren l’emoció i el goig de viure una cosa tan gran; vaig caminar amb la gentada fins al terme on anava a iniciar-se la manifestació de la tarda, Passeig de Gràcia avall. Però un cop “fet el cim”, vaig tornar cap a casa; estava cansat…

No m’estenc més. Aquestes coses tenen moments per la reflexió i moments per viure-les, per abandonar-s’hi i sentir-les. Diré només que quan vaig ser al costat de la Sagrada Família i minuts després passàvem arran del monument a mossèn Cinto, vaig pensar que Gaudí i Verdaguer, els dos homes més grans de la Catalunya moderna, estarien caminant amb nosaltres.

En lloc de més paraules penjo unes poques fotos que vaig fer mentre caminava. I miro, en el mòbil, les impressionants vistes aèries de la gentada que ahir omplí Barcelona.