Ja fa temps que  vaig escriure dues gloses comentant el títol d’una novel·la del professor de matemàtiques de quan feia el batxillerat. El títol complet era Después de la vida y antes de la muerte. Recordo que la novel·la no m’agradà i que els padres van dir que era dolentota, però, fins que no la vaig llegir, em va tenir en suspens aquesta mena de temps que podria existir, un viure sense suc ni bruc, que seria com si ja no visquessis.

Diria que de fet es donen lapses e temps que pràcticament podríem qualificar de “no vida!”, com també hi ha llocs que per l’enclaustrament, per l’espera anodina, per la impossibilitat e fer res (recordo l’espera del meu vol en l’aeroport de Nova-York), se’ls coneix com a “no-llocs”.

De manera molt diferent –perquè són dies d’activitat i de molts records—jo ara estaria vivint “després de la vida i abans de la mort”. El fet d’haver creat un espai amb el meu llegat i no tenir a casa ni els llibres, ni els àlbums de fotos, ni els documents… que eren coses del meu dia a dia; i veure –només “veure” perquè tot ho prepara el grup d’amics i amigues meus– com es munta un acte per celebrar els meus 90 anys, em crea la sensació  de viure unes coses pròpies de “després” de la vida, i que visc, estant viu.

Però no té res de lúgubre sinó  “divertit”.  Sentir-se estimat, poder-ho agrair i  celebrar d‘una glopada tants anys de complicitat amb tants amics, amigues i familiars és un veritable regal.