Vaig ser a la manifestació un any més, amb la convicció de sempre i amb els amics de sempre, barrejat, també com sempre, amb molta gent: gent diversa i festiva. Diuen que vam ser menys manifestants i que la gent està desanimada. Menys gent no ho sé. Potser ho semblà perquè les persones que omplíem un determinat tram –el meu grup, era davant de a Universitat—i no van moure’s, no van anar a la plaça d’Espanya, que oferí clapes buides, just en el que havia de ser donar la foto principal.

I desànim? Potser sí. Però més que desànim jo diria desconcert i emprenyament per l’actitud tan miserable des partits polítics independentistes. Aquesta preocupació per guanyar i ocupar les cadires! Molt bé el càstig que els aplicà l’ANC: no reservar-los un lloc en l’espai dels vips. Que es barregessin amb la gent! A veure si n’aprenen, n’han d’aprendre perquè els polítics són necessaris i són nostres.

Una idea: que investeixin de president Puigdemont i que s’obri una llista oberta a tothom. No en nom de cap partit. Una llista per la gent que ens manifestem units cada any, a la qual els partits se sentin empesos a adherir-s’hi. I a preparar-nos pel després de la sentència.

Llavors s’adonaran que omplim els carrers a vessar –somrients i sense violència–, però amb més mala llet. Que ens sentin d’una vegada!