Des d’els Munts

Quin plaer, quina pau! passar unes llargues hores amb els amics, en llocs com ahir als Munts! Girant-te gairebé en rodó, abastar una bona part de Catalunya i anar reconeixent les muntanyes, i evocar ascencions tan boniques com la que vaig fer al Pedraforca amb els amics Joaquim Trias i Carles Vinyes, els dies passats a Sant Agustí de Lluçanès amb el grup excursionista dels 14, l’ascenció al Port del Compte amb en Manuel i el Carles. O no cal dir!, les anades a Montseerat amb els nois i noies de Vilafranca, amb la família  i tants amics i amigus; o sol, convivint amb els monjos…

La terra que ahir contemplava és el marc de la petita història que vivim cadascú de nosaltres. La que han viscut es nostres pares i la gent que compon el nostre poble. El dia a dia passa depressa; les nostres vides estan fetes d’instants fugissers, com el paisatge que veus des de la finestreta quan vas en tren, que fuig de pressa… Per això quan t’atures al camp, o a la muntanya, o davant del mar, en mirar la natura –que es manté aparentment sempre igual al llarg dels anys– tens la sensació d’entrar en el temps incommensurable de l’univers.

Magnífic antídot –aquestes sensacions–, contra el neguit del dia a dia; respirar la pau que dimana de l’univers i omplir-te’n el cor.