Abans d’ahir vaig assistir a l’homenatge a la Remei Martínez, dins del marc de les celebracions del Dia de la Dona. Un reconeixement merescut. I un exemple, perquè la Remei és exponent de la discriminació de la dona que caracteritzava la societat en què va néixer i, alhora, un exemple del canvi que experimentà la societat, a favor de la igualtat de les dones, un procés al qual aquí, a Santa Coloma, ella hi jugà un paper destacat.

A la Remei li hauria agradat estudiar però, sent de família treballadora, li tocà  entrar a treballar de molt jove, com tantes noies i nois del seu temps!, amb l‘agreujant de ser dona, a les quals els tocava  suportar les feines de casa. Ahir s’hi referí quan explicà que en demanar-li el Lluis Hernández que formés part de la seva candidatura electoral, va plantejar-ho a la família advertint-los que si acceptava no podria ocupar-se d’ells, en l mesura que hofeia fin llavors; la dona mare havia de triar entre la política i el treball social, o intentar fer les dues coses, a costa d’una vida estressada. La Remei, i dones com ella i també (és de justícia dir-ho) companys seus, van fer els primers passos perquè la societat s’adaptés també a la dona.

La Remei m’havia parlat dies abans de la sort que va tenir a Santa Coloma, amb el barri i la comunitat cristiana del Singuerlín. Un ambient acollidor i compromès, amb capellans com  Salvador Cabré i Lluís Hernández i una religió que sostenia que la fe comporta el compromís social. Un ideal que la Remei trobà en el PSUC la via de dur-lo a la pràctica, i companys i companyes amb qui compartir-ho.  En guanyar les eleccions el Lluís, la Remei va ser tinenta d’alcalde i encarregada de regidories de fort caràcter humà.

Però per damunt la caracteritzà el lliurament a les persones.

.