---

Amb els presoners  i les presoneres

 Ha començat molt tapat, el cel del primer dia de febrer. Un dia trist. Catalunya ha vist com la Guardia Civil s’enduia tancats en un bus hermètic els membres del nostre legítim govern, que ja porten més d’un any de presó. El poble els acompanya i continuarà fent-los costat. El poble senzill. M’estranya que encara hi hagi polítics i tertulians i ciutadans es persones que d’aquest judici injust en facin culpables per igual el govern espanyol i els independentistes, argüint que el diàleg que hauria d’haver resolt el problema català no l’han volgut ni els uns ni els altres. ¿Com poden sostenir això? Catalunya sempre ha demanat un referèndum per saber quanta gent vol la independència, i des de la victòria electoral de l’independentisme sempre, sempre! ha estat demanant al govern espanyol un diàleg sobre la independència. La resposta del govern –de Rajoy i de Sánchez– sempre ha estat que es pot parlar de tot menys de la independència. Aleshores, si no es pot parlar del que constitueix el problema, quina mena de diàleg es podia entaular?

El procés és llarg, però tot m fa creure que estem arribant al final. Mai, des que Espanya va suprimir brutalment les Constitucions Catalanes l’any 1714, el poble català havia manifestat amb anta determinació, amb tanta força i il·lusió la seva voluntat de recuperar  la independència. L’onatge ve de fons.

L’esclat de la vida

Contemplo els xiprerets que van traient el caparró al mes just des que vaig plantar les llavors. Unes llavoretes minúscules, petitíssimes càpsules plenes, però, de vida i que ara, trobant les condicions favorable (la terra, la humitat, l’escalfor del sol…) irrompen decidides cel enlare i enceten amb inusitat atreviment la vida, per la qual la natura les ha preparat. Em meravella pensar que aquestes plantetes que no fan gaire més de dos centímetres, d’aquí a uns anys seran el alts i esvelts xiprers que tan admiro. ¿No tenim raons suficients per creure en la victòria de la vida?