Abans de veure les pintures de Charlotte Salamon em va xocar el resum que vaig llegir de la seva vida en un article del diari, on apareixia  en un guaix que forma part de la seva obra pictòrica “Vida? o teatre?”. A primer cop d’ull em semblà infantil i mal dibuixat. Però no vaig saber ben bé per què, m’encantà. Ho he descobert al contemplar al Monestir de Pedralbes l’exposició a través de la qual Charlotte Salamon narra la seva dramàtica i valerosa vida, amb més de 700 làmines.

Charlotte era filla d’un cèlebre metge alemany. Va néixer a Berlín l’any 1917. Era jueva i a l’octubre de 1943 fou assassinada a la cambra de gas a Auschwitz, als vint-i-sis anys. Una vida breu marcada per la por. Por d’acabar suïcidant-se com la seva mare i la seva germana, circumstàncies de les que se n’assabentà en suïcidar-se davant seu l’àvia, tirant-se per la finestra; i l’avi, fora de si, la increpà de no haver-ho impedit i l’esbroncà, tot preguntant-li quant esperaria a suïcidar-se, com havien fet totes les dones de la seva família materna. A més d’aquesta por, Charlotte patia al constatar que cada dia creixia més la persecució antisemita.

Charlotte va sortir de l’enfonsament  seguint el consell de l’amic de qui s’enamorà apassionadament;  li va dir que per enfrontar-se a la por que tenia d’embogir i matar-se  i a la por que li causava l’enduriment de la persecució nazi, entrés dins d’ella mateixa i fes allò que sentís, amb tota la força i llibertat, prescindint del que els demés diguessin o pensessin.  Charlotte trobà en la pintura aquest  objectiu, i s’hi lliurà amb tanta força i sinceritata que el conjunt dels seus guaixos són la seva autobiografia. I això és el que m’ha encantat: copsar-hi la seva debilitat, la seva innocència, l’estremiment enfront del dolor i, d’altra banda, la força i la vitalitat amb què hi fa front.

Una noia jueva més, víctima dels nazis, que he conegut a través de la seva estremidora vida contada per ella mateixa mitjançant unes belles i fascinants pintures.