Tinc a les mans el preciós llibre Manuel Sayrach, 1886-1937… que aquesta tarda l’Ajuntament de Barcelona, que n’és l‘editor, presentarà al Col·legi d’Aparelladors. El llibre és magnífic. Unes fotos fantàstiques i articles d’eminents especialistes, sobre l’obra arquitectònica i literària del meu pare, amb un oportuníssim capítol que ha escrit el meu germà Manuel sobre la vida de l’arquitecte. Oportuníssim, perquè remarca com d’important en va ser la vida, d’un home que concebia l’art com un tot, i com la seva realització personal.

És des d’aquest vessant sentimental que rebo el llibre i m’emociona. El nostre pare va viure una vida ben peculiar. En certa manera, tot just assolida la maduresa, veia aconseguit el somni de la construcció d’un seu paradís terrenal. Amb la casa de la Diagonal, testimoni fet pedra i veu solemne del seu ideal humanista, on habitava la família al complet: els pares, els cinc nens i la jove esposa, que és la seva Eloïsa. I amb tot el temps del món per viure l’art.

Aquest paradís terrenal durà molt poc. La mort s’endugué salvatgement la seva Montserrat, al poc temps esclatà la guerra civil, morí el seu pare i dies després moria ell. El paradís enfonsat i l’obra creativa estroncada. El silenci cobriria el seu món; com si l’arquitecte somiador només visqués en el record dels seus fills que havien après d’ell que des del cel ell i la mare els acompanyarien.

El llibre de l’Ajuntament escriu el nom de l’arquitecte amb lletres grosses. ¡Com ho celebraran els pares allí dalt, amb els familiars que són amb ells!