Fa ja dies que volia fer la ressenya del llibre de Dino Buzzati Il deserto dei Tartari, ed. Mondadori (en català El desert dels Tàrtars, Empúries): un llibre més aviat breu, que m’atrapà. L’argument és molt simple: un jove cadet que acaba la carrera militar és destinat a una fortalesa perduda als alts d’una serralada, abocada a una planura que per la seva aridesa l’anomenen el Desert dels Tàrtars. Dels Tàrtars, perquè la història o una llegenda conta que antigament del país veí van venir els tàrtars, i es produí una batalla terrible, expulsada heroicament pels defensors.

A la fortalesa de fet mai no hi passa res. O quasi res. Se succeeixen els dies esperant que arribi l’enemic. La soledat, la monotonia, el pas inexorable del temps va xuclant les persones de la guarnició que, a mesura que s’hi aclimaten, perden l’al·licient de viure. Però és precisament això, el procés interior que experimenten els estadants el que t’atrapa de la novel·la. Giovanni Drogo –el protagonista– se n’escaparà? En realitat no és la història del jove cadet el que t’impacte sinó la sort de la vida en general de la que Drogo n’és la imatge: el pas del temps, el desgast que el dia a dia produeix en la nostra existència rere esperances que no es compleixen.

Llegint la novel·la he subratllat moltes frases i paraules. En la lectura en italià, perquè hi ha moltes paraules que no entenia; o perquè són rares i boniques. I les frases perquè són pensaments que et fan reflexionar.

En síntesi: l’home enmig del món, sol, encarat a un futur desconegut i al pas de les angoixoses hores

Frases de la novel·la

De fet, la vella Fortalesa era com una illa perduda, voltada de territoris deserts: a dreta i esquerra les muntanyes, al sud la llarga vall deshabitada i a l’altra banda la planura dels Tàrtars.

Aneu-vos-en mentre encara hi sou a temps. Torneu a baix, a la ciutat.

Tot passa via rabent, els homes, les estacions, els núvols; i no serveix de res aferrar-se a les pedres ni resistir al capamunt d’un escull […] el riu que sembla lent no s’atura mai.