A mi em tocà acompanyar el meu germà Manuel en la presentació de l’acte commemoratiu de l’aniversari de la casa. Molt breument vaig accentuar dos aspectes que a part del contingut obvi de l’acte, valoro com sobresortints: un, el llarg  treball del meu germà perseguint documents i papers de tota mena per recuperar i difondre la memòria del nostre pare (feina que queda magníficament coronada amb el power-point que encapçalà la sessió celebrativa); i dos, l’entusiasme dels néts i besnéts de Manuel Sayrach i Carreras que, fent seva la rememoració, han organitzat la celebració de l’aniversari.

En la celebració hi veig el valor de la família. I la influència dels pares que passa als fills, i d’aquests als fills seus… en un entramat pel qual flueix la vida i es teixeix la història petita, canemàs de la història d’una ciutat, d’un país, del món. He seguit amb emoció el power-point; l’amor dels meus pares, la vida tan feliç i tan breu per la prematura mort de l’esposa; la nostra orfandat i com, precisament per l’absència dels pares, el record ha estat més viu.

En un lloc d’honor presidí la sessió, discretament, l’última joguina que ens comprà la mamà. I,  omplint l’escenari, l’esclatant presència dels néts, nétes, besnéts i besnétes de l’arquitecte, amb companys amics, que a través de la poesia, de la música i la dansa ens transmeteren l’ideal de l’Arquitecte de la Llum.

Que bonic contemplar el fluir de la vida a través de la família!