M’uneixo al clam que tantíssima gent, en tants llocs i amb tanta persistència fan sentir, exigigint la llibertat dels dos Jordis i la dels presos i preses politics, i el retorn dels exiliats. És inconcebible que un país que es reclama democràtic empresoni uns ciutadans que l’únic que volen és fer un referèndum perquè el poble decideixi els seu futur.

Contra aquest clam s’alça el mur de la llei. Com si la llei fos anterior a les persones (que la fan), i als seus drets; incòlume i sacralitzada, com si no es pogués canviar, encara que més de dos milions de persones vulguin fer el referèndum.

Avui de manera especial penso en els Jordis. Persones pacifiques, presidents –en el moment d’entrar en presó– de dues de les entitats socials i culturals de Catalunya amb més pes i més socis. Un any ja a la presó. Inimaginable! el seu dolor, i el de les seves famílies, i el de les persones que sentim contra nosaltres aquest càstig, absolutament injust.

Confio que la justícia acabarà imposant-se. I que el sofriment d’aquests homes ens acosta encara més la llibertat i la República.