La mort del Fèlix no ens ha sorprès perquè sabíem des de fa força temps que estava greument malalt, i hem pogut seguir-ne la serena evolució a través de la família i d’ell mateix. Però, tot i saber-ho, no deixa de colpir-nos el seu decés perquè el Fèlix, per una colla de circumstàncies, se’ns havia fet molt present i ara saps! que ja no el trobaràs.

Era un veí. Quan tenien la botiga hi anaves perquè se t’espatllava el televisor, o per triar per a un amic una càmera de fotos o, simplement, passaves pel davant i hi entraves a fer la xerradeta. Un veí amb gustos semblants, amb passions i amors que comparties, com l’amor a Catalunya, a Santa Coloma, a la natura,  a la cultura…

Hi havia un tema –o una vivència molt fonda– del que parlàvem sempre: el de la fe i la església. El Fèlix era un creient. Just molt abans de conexe’l a ell i a la seva esplèndida família, jo havia conegut l’oncle capellà, mossèn Joan Cortinas, que ni que fos per l’exemple, li encomanaria  l’amor als pobres. La fe del Fèlix era directe i alhora obscura. Gairebé sense mediacions que, sovint, són més un destorb que un camí per arribar a Déu, ocult com està rere el misteri.

Del més enllà pròpiament no en sabem res. Però sí hem après de Jesús que l’escala del cel es troba a la terra: en l’amor, en la bondat, en la bellesa, els llocs habitats pel Fèlix.