Som ja a la tardor, l’estació de l’any que m’agrada més. Avui, dia de la Mercè, potser sí que el temps serà tardorenc, després d’unes setmanes més pròpies d’un rigorós estiu.

La tardor la vaig esperar caminant ahir per la vora del riu. Hi vaig anar a primera hora. Hi havia molt poca gent; l’home madur que fa marxa esbufegant per la pista que a còpia de passar-hi moltes persones ha quedat marcada a l’herbei. La noia que matina i treu el gos, perquè corri i s’esbravi. I ciclistes!, pocs, de moment…

Frueixo veient el paisatge, la catifa verda que abraça el riu –a aquestes hores convertit en una cinta de plata–, i l’amplitud de la llera: un espai on el silenci i la natura allunyen la ciutat. M’agrada la fuga de l’horitzó, mirant cap al nord; rere els ponts veig el turó de Montcada, empetitit sota la grandiosa volta celeste. És el triomf del cel.

Quina sort tenir el riu; que la muntanya i el riu abracin Santa Coloma. I que tinguem sempre damunt nostre el blau del cel.