En la glosa anterior vaig parlar de la necessària posada al dia de l’Església que consisteix en redescobrir el valor del món, la seva bellesa i bonda, que els homes hem desbaratat. El Gènesi (que ahir vaig citar) també diu que temps després de l’elogi, Déu, veient la corrupció dels humans es penedí d’haver-nos creat.
Però això és un momentum. Tota la Bíblia és plena de reconciliacions de Déu i la humanitat, per poc que aquesta es mostri penedida i amb voluntat d’esmena Déu fa les paus. Aquesta actitud diguem-ne benèvola de Déu, l’exemplifica fins a l’extrem Jesús de Natzaret qui, pensant en el dolor de Déu com a pare nostre per la corrupció dels seus fills, treballa fins a l’extenuació pel nostre redreçament i el del món. Quan Joan el baptista envia uns sus deixebles a veure Jesús perquè li preguntin qui és, ell, i què fa, els contesta: “Digueu-li que curo els malalts, que ajudo a caminar els coixos, que consolo els afligits, que animo la gent a dur una vida honesta… i critico la gent poderosa i injusta, perquè canviïn”.
A aquesta tasca s’hi bolcà fins a l’extenuació. Suposo que pensava que la gent canviaria, convertint la societat en el que ell en deia “el regne de Déu”: una societat justa, bona, on tothom pogués ser feliç. Però després de la fulgurant i aparent victòria del diumenge de Rams, el poder establert s’abraonà contra seu, i no pararen fins que el governador va manar que el matessin.
El regne de Déu –ho va dir ell– és una llavor humil que germina de dia i de nit sota terra. Potser ara és la nit: temps de tirar els carreus al fons del mar per aixecar, demà, el port.
Sigues el primer en comentar on "Potser ara és la nit (i 3)"