Grillada de xiprers, tot just sortits de la llavor

En la glosa anterior vaig parlar de la necessària posada al dia de l’Església que consisteix en redescobrir el valor del món, la seva bellesa i bonda, que els homes hem desbaratat. El Gènesi (que ahir vaig citar) també diu que temps després de l’elogi, Déu, veient la corrupció dels humans es penedí d’haver-nos creat.

Però això és un momentum. Tota la Bíblia és plena de reconciliacions de Déu i la humanitat, per poc que aquesta es mostri penedida i amb voluntat d’esmena Déu fa les paus. Aquesta actitud diguem-ne benèvola de Déu, l’exemplifica fins a l’extrem Jesús de Natzaret qui, pensant en el dolor de Déu com a pare nostre per la corrupció dels seus fills, treballa fins a l’extenuació pel nostre redreçament i el del món. Quan Joan el baptista envia uns sus deixebles a veure Jesús perquè li preguntin qui és, ell, i què fa, els contesta: “Digueu-li que curo els malalts, que ajudo a caminar els coixos, que consolo els afligits, que animo la gent a dur una vida honesta… i critico la gent poderosa i injusta, perquè canviïn”.

A aquesta tasca s’hi bolcà fins a l’extenuació. Suposo que pensava que la gent canviaria, convertint la societat en el que ell en deia “el regne de Déu”: una societat justa, bona, on tothom pogués ser feliç. Però després de la fulgurant i aparent victòria del diumenge de Rams, el poder establert s’abraonà contra seu, i no pararen fins que el governador va manar que el matessin.

El regne de Déu –ho va dir ell– és una llavor humil que germina de dia i de nit sota terra. Potser ara és la nit: temps de tirar els carreus al fons del mar per aixecar, demà, el port.