Lucas Cranach, segle XVI. L’Edèn. En imatges petites i al fons es representa Adam i Eva menjant la poma, l’expulsió del Paradís i el crim de Caïn

¿Que com la gent veu els capellans? Exceptuant les persones marcades per l’antic anticlericalisme i obviant el mal que ha fet l’escàndol de la pederàstia clerical, diria que els capellans són vistos com bones persones. Però el problema –que suposo que preocupava al company de qui vaig parlar ahir–  és per què l’Església és tan ignorada per la bona gent, inclosos els fills de famílies practicants.

Per mi es deu al fet que l’Església, feliç i satisfeta durant  més de mil anys com a pal de paller d’una societat teocràtica, avui, tancada i a la defensiva, enmig d’un món laic en el que l’home (l’home i la dona)  en són el centre, no sap com dirigir-se-li. És un problema de llenguatge. No del llenguatge verbal, sinó humà, el que surt des del fons de l’experiència vital.

Per això l’humil i lúcid papa Joan XXIII va insistir en la necessitat de l‘aggiornamento de l’Església; de la seva posada al dia. I que en lloc de seguir pensant en les dues ciutats agustinianes, antagòniques –com són la  Ciutat de Déu i la Ciutat terrenal–, recuperin la visió positiva de l’home i del món, com la que es troba al Gènesi (1, 31): “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo”.

El que crec que la gent vol dels capellans és que surtin del temple (com no cessa de demanar el papa Francesc), i que des del carrer, al costat dels qui ja hi lluiten, treballin per un món més humà.