Els companys de curs ens vam reunir, com ja fa anys en semblant data, a la Residència Sacerdotal del carrer Joan Güell. Abans de d’anar a dinar vam estar un parell d’hores conversant. Jo em mirava els companys, intentant evocar-ne les trajectòries que han viscut… Vam recordar els que ens han  deixat, i aquells de qui n’hem perdut les traces. De la foto primerenca que reprodueixo (juny de 1951, final del primer curs de Filosofia), just si en quedem una tercera part.

Al llarg de la conversa m’impactà la pregunta que un company que ha estat cinquanta anys fent de rector al Baix Llobregat va posar al qui explicà que va deixar de fer de capellà perquè el ministeri sacerdotal i el muntatge eclesial l’ofegaven. Són bastants els qui han plegat, uns, decebuts de l’Església, d¡altres perquè els ha semblat que el ministeri sacerdotal els quedava  lluny de les coses que interessen a la gent.

Em semblà que més d’un dels presents, que continuen exercint, patia. ¿És que els que segueixen fent de capellà no s’han preguntat també pel sentit d’una pastoral més deutora de la praxis social, que de la demanda de la fe? I aguanten!, sostinguts pel vessant més humà del ministeri, com és l’atenció a  les persones, sobretot als infants i als pobres. I per descomptat, perquè fent de capellà tenen l’oportunitat d’anunciar Jesús.

Em quedà, però, la pregunta del company que havia fet al qui plegà i fa de capellà al marge del ministeri: “I aquesta bona gent amb la que et mous, com ens veu, a nosaltres?”