En passat el darrer poble de Catalunya anant a Calaceit i superar el riuet Algars , un gros rètol et fa saber que entres a l’Aragó. Tu llegeixes a Espanya, malgrat que per als espanyols això no és una frontera i que acusen els catalans de que amb la independència en creem una, i ben nefasta. Però t’adones que quan entres a la Franja de fet et trobes, tot i que Espanya malda per fer del riu Algars una barrera que allunyi de Catalunya aquests pobles aragonesos. Aquí tothom parla català però el govern espanyol fa del riuet un mur que separa la Franja de Catalunya de manera que per a tot, la gent de la Franja hagi d’anar a la llunyana Alcañiz i perdi les seves arrels.
La Franja pateix els efectes d’un procés de laminació de la seva secular identitat catalana. Arreu –tot i mantenir-s’hi les quatre barres– s’impoa la bandera espanyola. La llengua de les parròquies –tants segles dependents del bisbat de Lleida– i els ajuntaments es dirigeixen a la gent en castellà. El castellà és la llengua senyora mentre que el preciós català que parlen se’ls inculca subliminalment que és un chapurreao, la llengua d’estar per casa que sobreviu en la gent senzilla.
El bisbe de Barcelona és fill de Cretes. Viure a Catalunya ¿l’ajudarà a descobrir les arrels catalanes dels pobles de la Franja, com el seu?
Però em sembla percebre que les arrels catalans com robustes brases antigues mig adormides revifen, i que sota la bufegada provinent del procés que vivim al Principat, no tardaran a esclatar amb la força d’una foguera quan el foc reprèn, cosa que està passant al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i a l’Alguer
Un incendi que acabarà de cremar el vetust i putrefacte Estat Espanyol.
Et deixo un estudi sociolingüístic sobre la Franja, d el’amic Natxo Sorolla (que viu allà) (I un extracte, positiu, per cert):
“Pel que fa a les denominacions, sí que s’observava un canvi important. L’any 2004 la major part dels enquestats utilitzaven denominacions pejoratives (xapurriau) o localismes (fragatí…), mentre que l’ús de la denominació acadèmica se situava en un 20,6 % de la població. L’any 2014 aquesta denominació és ja la primera alternativa (45,6%)
i s’han reduït lleugerament els localismes i més clarament les denominacions pejoratives”
https://www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/view/300746/394056
Gracies, Albert. No sé si llegiràs la rsposta, sempre aprovo els comentaris i no sempre se’m pengen. No sé si no en sé, potser el programa fa el boig o jo no el domino. Agraït per l’enllaç que m’envies. Recordo que quan van elegir el nou bisbe de Barcelona, tot queixant-te que se’ns dirigís en castellà, vas fer un elogi del català que parla ell i la gent de la Franja. Jo penso el mateix: he baixat força a Calaceit, i sempre resto meravellat de sentir-los parlar en català, pràcticament tothom. Confio que els passos que dóna Catalunya cap a la República els revifarà la consciència de pertinença a la gran família lingüística que té el català com a llengua pròpia.