Hi ha persones que neguen que es pugui parlar d’una identitat nacional. Caricaturalitzant-ho i amb una certa mala fe, parlen com si els trets identitaris es reduïssin al folklore, a la barretina  i a les sardanes. Cert que en una nació hi ha moltes i diferents identitats “individuals”, però el paisatge, la tradició, la cultura, el temps i la convivència ¿no acaben configurant una identitat col·lectiva, una manera de ser que és a la base de qualsevol nació?

Ja al segle divuit i dinou els grans teòrics de la nació, Ernest  Renan i Johann G. Herder, van discutir què és el que fa que un territori i la gent que hi habita pugui ser considerat que és una nació. L’opinió basculava entre primar el fet de pertànyer a un territori, tenir una llengua pròpia i sentir-se hereu d’una història comuna, o –sostenia l’opinió adversa, que partia del fet que les nacions canvien i fins i tot desapareixen–, defensava que el que fa la nació és la voluntat dels ciutadans  de ser-ne. Després de donar-hi moltes voltes es concloïa que calen les dues coses: l’herència rebuda i la voluntat de ser.

No crec que ningú pugui afirmar, raonant-ho, que aitals supòsits –tradició i voluntat de ser– no es donin a Catalunya. Que estimem apassionadament el nostre passat, la nostra cultura i la nostra llengua tothom ho veu. I amb un plus notable! perquè  hem hagut de lluitar molt per evitar que sota la dominació espanyola desapareguéssim. Una prova indiscutile de que la voluntat de ser es manté viva des de fa segles.

I, si som una nació, qui ens pot negar el dret de decidir el nostre futur nacional?