El que vaaig escriure dels antics immigrants –arribats els anys 60-70– val també i encara més per als d’avui, vinguts de tants països tan llunyans i de cultures tan diferents. Afortunadament aquí poden accedir gratuïtament al serveis fonamentals de la sanitat i de l’ensenyament. Però damunt d’ells pesa la llosa de l’enorme dificultat que és no tenir papers, cosa que els barra el camí de trobar feina i que els té sempre amb l’angoixa de ser expulsats.

Més enllà d’aquests problemes hi ha el patiment que se sent de ser marginat o poc acceptat. Coses com l’idioma, la religió, els costums no solament els fan diferents sinó que els crea una barrera que els discrimina (si més no, s’ho imaginen). Hi entraria aquí, també, el fantasma del racisme que es pot donar en alguns casos i que, la persona que arriba a un lloc que nos és el seu habitual, fàcilment pot sentir en notar l’estranyesa amb què els naturals del lloc receptor els mira.

El camí cap a la República hauria de fer-se amb els nouvinguts, escoltant els seus problemes i explicant-los com seran resolts quan serem independents. I en l’ínterin, en els actes que se celebren mentre fem el camí, s’hauria de donar protagonisme als nouvinguts fent que de simples espectadors passin a participar en les trobades i manifestacions que tenen lloc, amb actuacions pròpies del seu ric folklore.

Com a exemple proposaria que la nostra ciutat durant tot l’any l’Ajuntament incentivi el folklore de les diverses ètnies que viuen aquí, i les incorpori com element identitat  de la nostra festa major, convertida en una festa catalana multiètnica.