Si més no, una llista única ni que sigui per no sentir més l’Arrimadas proclamar insistentment que la de Ciutadans és la llista guanyadora perquè ha estat  la més votada. Una afirmació verídica, però enganyosa, perquè tapa la realitat de que qui ha guanyat és l’independentisme. El correlat són les manifestacions. Quan Cs, PP i PSC convoquen la seva gent, just si omplen la plaça de Catalunya mentre que quan l’independentisme convoca una manifestació, l’assistència passa del milió, del milió i mig i potser dels dos milions.

La suma del militants dels partits és mes aviat minsa i cercar les persones afins no els farà créixer gaire més. En canvi la gent que vol la-independència–sense-més és molta- La independència no requereix gaires raonaments ni gaires plantejaments ideològics, neix del cor.

El sentiment de país (o de pàtria) és un sentiment elemental, diria primari. La gent espontàniament estima la família, estima casa seva i la seva terra. Gairebé sense ni pretendre-ho, ni adonar-se’n. Els ve com qui diu per un procés d’osmosi vital que fa que arrelin on viuen. Quan se’ls toca la identitat profunda (per a bé o per a mal) la resposta és vivíssima.

Per això el discurs de l’Arrimadas dol tant.