Ahir amb la glosa número 1 donava inici a un seguit d’escrits que penso fer arran del procés que vivim, en la difícil etapa de consolidació de la República. L’anunci de l’ANC d’omplir la Diagonal l’11 de Setembre em ve de meravella per la idea que vull tocar avui, després que ahir introduïa els escrits amb un cant d’il·lusió i d’esperança, estats d’ànim que voldria que ens acompanyessin sempre.

La glosa d’avui és un crit dirigit a aquells que, obsedits per  l’ampliació de la base independentista [cosa necessària!], sostenen que per aconseguir-ho  el millor són les llistes separades.  Jo, que advoco per anar tots junts, els  diria que n’hi ha prou que vegin quant poca gent atreuen els partits als seus actes, en contrast amb l’enorme quantitat de persones que acudim a les grans manifestacions, rere d’un sol i mateix ojectiu: la independència de Catalunya. El pròxim 11 de setembre ¿no serem un milió de persones, o dos, potser més i tot, les persones que omplirem la Diagonal?

Espero que l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural impulsin la llista unitària i que  –com passa sempre– els partits es vegin forçats a abandonar els apriorismes partidistes per seguir la multitud que surt al carrer per aconseguir la independència.

¿No cantàvem ja sota el franquisme que “el pueblo unido jamás será vencido?”