Amb les trifulques per penjar l’entrevista de l’Odei em vaig distreure d’ajuntar l’escrit que en Josep M. Roca em va demanar per la separata que dedica el Mirall.net, aquest juliol, a Màrius Sampere. Heus-lo aquí, sota la fotografia.

Sarcàstic i tendre

Fa molts anys que vaig conèixer Màrius Sampere i que m’he relacionat amb ell. El trobava a l’estudi fotogràfic Cabacés l’escàs temps de fer-me una foto carnet. Haig de dir que el Màrius em queia malament (parlo de les darreries dels anys 60). Era sorrut, lacònic i expeditiu. Per mi que l’ofici de fotògraf no li agradava: això d’haver de fer fotos de nens i nenes de primera comunió, de parelles de nuvis que contreien matrimoni… ho havia de trobar sobiranament insuls.

La impressió va canviar quan l’Eugeni Madueño em va  dir que a la parròquia de Santa Rosa cantaria un noi de Badalona unes cançons amb lletres de poemes de Sampere. Ens faltà temps per anar-lo a trobar amb l’Agustina Rico per fer-li una entrevista per la revista  Grama. A partir d’aleshores vaig conèixer el Màrius afable, ocurrent, divertit. Guaiteu el començament i el final del poema que ens dedicà:  “Amics de Grama, veïns, / aquests versos estiuencs / no són blaus ni són divins […] no són versos colomins, / sinó versos colomencs”.

No cal dir que en els espais socials en què jo em movia –Grama, el Club de Debats –convertit anys després en el Grup de Sortides i Debats del CEP…– Màrius Sampere va ser com un soci d’honor, a qui sovint convidàvem.

Però la meva relació més estreta amb ell es forjà a l‘Heura, el Centre de Normalització Lingüística del que jo en vaig ser el fundador i  director, i el Màrius el  responsable dels mestres de català. Van ser quatre anys de treball diari, de viure en comú els projectes del centre, d’anar a esmorzar cada dia al Restaurant Pujadas, d’enraonar de tot… I d’organitzar un munt d’activitats que s’escapaven de la simple normalització de la llengua. Concebíem l’Heura com un centre declaradament català, però relacionat amb els altres centres, en especial amb les Peñas andaluses. Vam crear un butlletí, vam programar xerrades i vam iniciar la col·lecció de quaderns Santa Coloma i la seva Gent, dedicats a personatges com Llorenç Serra, Josep Sol, el torero Bernadó… o a la història de la ciutat, amb l’Auca dibuixada per Pilarín Bayés i amb rodolins de Màrius Sampere.

Naturalment, vaig conèixer el Màrius poeta. Crec que tenim –el meu germà Manuel i jo– els més de trenta llibres que ha publicat, amb una dedicatòria o amb algun poema seu, escrits a mà en la primera pàgina. L’he llegit força encara que confesso que em costa entendre bastants dels seus versos, encara que he conclòs que sovint, més enllà del fons profund juga amb les paraules i amb les imatges: “Un bon vers –m’havia dit més d’un dia– et sorprèn, t’explota als dits”.

Molts cops m’he preguntat per la visió pessimista que el Màrius té de l’existència humana. Ho comentava amb ell, i m’adonava que li dolia en l’ànima la mort dels pares, la guerra civil, la mort del seu germà… Uns fets que li descobrien la presència del mal en el món; el dolor, la injustícia…,  sobretot la inexorabilitat de la mort. Educat en la cultura catòlica de la societat de quan érem joves, es rebel·lava contra Déu que, alhora que intel·lectualment el negava, se li feia sempre present. ¿No heu llegit l’impressionant poema Balada del Déu, el Riu i la Mar?  (“He vist Déu baixar pel Besòs…”). El nostre riu (quan era una claveguera a cel obert) era, per a ell, la imatge del món.

Sempre he recordat la tarda de després d’un dinar en què ell, en Robert Cama i jo comentàvem el drama dels refugiats que moren a tocar de les costes europees. El Màrius es sulfurà tant, s’encengué tant que el Robert i jo vam témer que li agafaria un cobriment. Una indignació que es troba al fons de la seva poesia més metafísica.

Però després, ja al seu pis amb la Mari Carme entre els  llibres i les seves coses,  celebràvem la vida i l’amistat amb un bon whisky.