Tot respirant la pau que inspira el recinte monacal, la Carme –una de les meves nebodes que ha estudiat art– parlava del contrast que es donava entre la vidadins d’un monestir i la vida convulsa del món medieval. Per als monjos entrar al monestir havia de ser la trobada d’un món tranquil… Però no crec que fos la fuga mundi el que movia  (i inspira avui) els joves que decidien entrar en un convent. Quan Bernat de Claraval, amb una trentena d’acompanyants de la noblesa va entrar al Císter, més que fugir el que feien era buscar el bé més preuat de tots que per ells era Déu.

Ja en l’època clàssica homes eminents com el poeta Horaci o el filòsof Sèneca, enamorats de la saviesa elogiaven les persones que per trobar-la es retiraven d’aquest món, segons allò del cèlebre poema “que descansada vida la del que huye del mundanal ruido y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido”. Un exemple típic és el de sant Agustí qui, abans de convertir-se a la fe cristiana, amb els seus companys i amics lliurats a l’estudi es va retirar al camp, per buscar “la Veritat”.

Recomanaria –no sense dubtar-ho, atesa la cruesa del tema– que els qui vulguin seguir de prop què pot representar cercar Déu en aquest món, llegissin el llibre de Nancy Klein Maguire L’eternitat de les hores, escrit després de més d’un any de seguir molt de prop cinc joves que van entrar en una cartoixa, per trobar Déu. El camí de despreniment de tot (el “nada, nada, nada” per assolir el Tot) és tan dur, que dels cinc només en perseverà un. La mateixa Nancy estava casada amb un ex-cartoixà. Nancy Klein amb una sola frase sintetitza aquesta vocació: “En la solitud de la cartoixa s’obre un buit tan gran que els monjos poden sentir Déu”.

M’agradaria estendre’m una mica més. Avui, però, basti la simple pinzellada sobre la fondària que pot amagar-se rere l’opció monacal.