Sovint el pensament em du a l’abadia de la Provença Lo Toronet, que vaig visitar fa pocs dies amb dues nebodes meves i el marit de la gran, fins amants de l’art. A mi la contemplació del monestir em va impactar. No perquè fos una descoberta sinó perquè em mostrava físicament el que ja havia viscut quan l‘any 2015 vaig llegir la novel·la de l’arquitecte Fernand Pouillon Les pedres salvatges, on, partint del suposat dietari del cistercenc germà Guillem, ens ofereix un vívid reportatge de la vida monacal –som al segle XII– i de les emocions que devia sentir el mestre d’obres al projectar el monestir i en dur el treball a bon terme.

Lo Toronet, seguint les normes d’austeritat imposades per sant Bernat a l’arquitectura del Císter impressiona per la seva despullada i harmoniosa simplicitat. No hi ha res de sobrer, cap concessió per fer bonic. Ni les pedres llueixen per la seva qualitat. Fra Guillem se se serveix de les pedres del terreny, dures i rugoses, convençut que la bellesa no depèn del material sinó de l’expressivitat de l’obra feta, i sosté que precisament la resistència que ofereixen les pedres salvatges del lloc, en requerir un  esforç més gran, les dota de vida.

Pouillon escriu que “en l’art tot és coneixement, treball, paciència; i la cosa que pot sorgir en un instant ha trigat anys a encaminar-se”. Per això posa en boca del germà Guillem aquestes paraules: “Ningú no s’imagina encara que la rudesa, la dificultat de la talla, la irregularitat de les pedres serà el cant i l’acompanyament de la nostra abadia. La dificultat és un dels elements més segurs de la bellesa”.

La conclusió no pot ser més exacta: “L’abadia és oració. La pregària és, aquí, formes i volums que duraran segles”.