He estat un llarg capvespre amb Keivin Ouedraogo i amb Montse Vallmitjana enraonant sobre Burkina Faso. Ell és el president i fundador de l’ONG Paix et Solidarité, i coordinador del Centre Formation en Agro-Ecològique Souiki. El vaig conèixer el setembre de 1998, quan vaig ser una setmana a Burkina. La Montse Vallmitjana és biòloga i sòcia fundadora de l’ONG Aigua per al Sahel.
Ara Keivin ha vingut per uns dies a Barcelona, acollit per Aigua per al Sahel, associació de la que fa anys me’n va parlar la Maria José Olivé, i ens va animar a la gent de Fòrum-Grama que hi contactéssim. No sols ho vam fer sinó que, per tenir com una finestra oberta al Tercer Món, ens vam comprometre a mantenir-hi un contacte. Fins i tot vam subvencionar un pou, una petita ajuda que havia de fer-nos prendre consciència del gravíssim problema dels països sud-africans que, tot i patir forts aiguats, veuen com l’aigua se’ls esmuny i es perd, perquè no tenen diners per construir embassaments i retenir-la.
Keivin ens ha explicat que cada dia són més els pobles que compten amb un pou amb aigua potable, cosa que fa que no hagin d’acudir als bassals, de vegades llunyans, a cercar una aigua que no té les condicions higièniques degudes. Tenint aigua també poden conrear la terra. I com efecte de les trobades per dur endavant aquests projectes i mantenir-ne la conservació, la gent s’organitza (en especial les dones), i es fa responsable de les millores socials, sobretot en els camps de l’educació i la salut.
Santa Coloma donà nom al pou del poblet de Bendatoeguin. La gent quan s’hi acosta veu el nom. Que bé, si la humil iniciativa de Fòrum-Grama, aquí hagués tingut continuïtat.
Amb quina rostre de satisfacció aquestes noies pouen l’aigua estirant la corda. Com n’estan de contentes!. Per elles el món ha començat a canviar. Quin contrast amb les cares llargues provocades perquè una aixeta de les moltes que tenim a les cases en un moment donat deixa de rajar! Quina mena de món tan estrany anem fent entre tots i totes! Encara recordo, ara ja no passa tant, quan en el món de les ideologies fortes o de canvis radicals de la realitat alguna ONG deia que es proposaven fer un pou: Bé, tampoc està malament, però… Després s’ha anat veient que, sovint, els que fan una carretera nova són els que prèviament s’han afanyat a tapar el clot que hi havia perquè, encara que fos una sola persona, no hi prengués mal. Els que es preocupen pel pou acostumen a ser, sovint, els més sensibles per a comprometre’s per canvis més profunds.
Quan vas respondre per allò del Pujol em vas dir que donés records a la Maria. La Maria fa ja bastants anys que està amb l’Alzheimer, es a dir hi és i no hi és. Això vol dir que fa molts anys que faig vida monàstica i les disciplines monàstiques acostumen a ser molt estrictes. He hagut de deixar de viure “en viu” el que passa en la vida vilafranquina (cultural, política, social, amistat, etc.). De moment jo em trobo bé i encara en puc tenir cura, si bé es veritat que una noia ve una hora al matí per l’higiene del cos, donat que jo no me’n sortia prou bé. Si jo fes figa – soc del 28 ! – se que el fill, la nora i les netes faran tot el que bonament puguin. La malaltia és esborronadora!. Ara això és el que “toca” i, a més, sense haver d’exercir la gran virtut del “dubte”.
Com que en alguna ocasió parles de les teves lectures, dir-te les meves últimes han sigut : “La identidad cultural no existe” del filòsof frances François Jullien, “Per combatre aquesta època” de l’holandes Rob Riemen, “El concepto que Marx tiene del Hombre” -quan escric això no el tinc a ma i no se si és exacte – d’Èric Fromm. Si que és veritat que sovint em costen d’entendre però no em rendeixo. Els dos primers, sobretot el segon,els he trobat interessantíssims. Adéu Jaume P. i gracies de les teves ratlles. Tens encara la sort d’estar molt enfainat i no et demano respostes.
Benvolgut Telm, em va fer il·lusió trobar el teu escrit. Recordo molt els anys que vaig viure a Vilafranca i tu i el grup de l’ACO ocupeu un lloc especial. Per mi van ser uns anys molt bons.Tot era nou. I diria bonic. La vida -com dius tu arran de la malaltia de la Maria- ens ha anat mostrant el rostre lleig i, el que fa més mal, massa sovint el rostre dolent, el de la maldat humana. Unes condicions que com dius ens han convertit una mica -o molt- en una mena de monjos, en ple món. Pel que dius tu tenns algun mes més que jo. Els dos som ja molt vells. Però, què és el temps si ens du al mar del futur absolut? Mentrestant caminem; i trobo que la vida és prou bonica per fer-ho amb alegria. Gràcies, Telm, pel teu escrit,escriu-me sempre quevulguis, si vols, directament, sense passar pel blog. Una abraçada molt afectuosa!
Benvolgut Telm, em va fer il·lusió trobar el teu escrit. Recordo molt els anys que vaig viure a Vilafranca i tu i el grup de l’ACO ocupeu un lloc especial. Per mi van ser uns anys molt bons.Tot era nou. I diria bonic. La vida -com dius tu arran de la malaltia de la Maria- ens ha anat mostrant el rostre lleig i, el que fa més mal, massa sovint el rostre dolent, el de la maldat humana. Unes condicions que com dius ens han convertit una mica -o molt- en una mena de monjos, en ple món. Pel que dius tu tenns algun mes més que jo. Els dos som ja molt vells. Però, què és el temps si ens du al mar del futur absolut? Mentrestant caminem; i trobo que la vida és prou bonica per fer-ho amb alegria. Gràcies, Telm, pel teu escrit,escriu-me sempre quevulguis, si vols, directament, sense passar pel blog. Una abraçada molt afectuosa!
Gràcies pel teu post des d’Aigua per al Sahel
I per comprar el llibre Les veus de l’aigua !!!!