Moltes poblacions de Catalunya celebren la pasqua de Pentecosta. Per desgràcia per a molta gent és només una festa més, uns dies en què no es treballa. Molts cops he escrit que em sap greu que la secularització que vivim no tingui cura de salvaguardar el sentit profund que ha donat origen a dies festius com aquest i com el dilluns de pasqua florida, incorporats al calendari de Catalunya fa més de mil anys.

Abans d’ahir vaig llegir a l’Ara un preciós article de Narcís Comadira que parlava d’això. Copio: “Pentecosta també és la festa de la intel·ligència, de la comprensió del món, que sempre es fa a través d’una llengua. Pentecosta és la festa de la plenitud. En una seqüència prodigiosa l’Església catòlica demana a l’Esperit que vingui, i se li diu Pare dels Pobres, Donador de Tresors, Llum dels Cors, Òptim Consol”. “I se li diu que és el Defensor, la Font, el Foc, l’Amor, el Dolç Ungüent de l’ànima. I se li demana que allunyi l’enemic, que faci llum als sentits, que vessi l’amor als cors…”

Comadira remarca que enguany, després de les abundants pluges, la natura ens ofereix el bellíssim espectacle de la primavera, aquest esclat de vida que ell veu com la imatge de la vinguda de l’Esperit al món. Un aspecte que he subratllat molts cops. Sigui quina sigui la creença que tinguem sobre què fa que a l’univers i en especial a la terra triomfi sempre la bellesa i la vida, és bo celebrar-ho i contemplar-ho com un misteri que ens depassa i que eixampla l’esperit.

“Totes aquestes coses, un cop a l’any, la gent les sentia i, amb més o menys fe, se li posaven a dins”.

Per il·lustrar la glosa reprodueixo unes fotografies fetes ahir, en l’excursió a Espinelves