Els Amics de Jordi Pujol em van convidar a l’acte de Reconeixement que ahir van fer a l’antic resident de la Generalitat en la Institució Cultural del CIC. Sense dubtar-ho, vaig sentir que hi havia d’assistir. La primera cosa en la que vaig pensar és que en Lluís Hernández hi hauria anat i que jo ho havia de fer en mom seu i, a més, per agrair-li que quan Hernández era de cos present a la sala de plens de l’Ajuntament, Pujol va venir per acomiadar-se’n, tot i preveure que podia patir una mala rebuda per part d’algú, com així va ser.
També per una raó d’amistat i per l’actitud de no ser amic de fer llenya de l’arbre caigut, ni rabejar-me en el mal dels altres. Jo vaig conèixer Jordi Pujol quan ell i jo estudiàvem a la Facultat de Medicina. D’aquells anys ens ve l’ideal comú de treballar per l’alliberament de Catalunya i pel seu redreçament, encara que en entrar en política vam optar per vies ben diferents.
Però per gran que va ser la meva decepció i el disgust que em produí la seva confessió de tenir diners amagats a Andorra, i de lamentar-ho pel mal que aquest fet havia de causar a Catalunya, no m’hi he volgut rabejar ni condemnar l’home, i la importantíssima obra que ha fet al llarg de més de trenta anys de president, i menys, encara, deixar-me arrossegar per la interessada destrucció de què ha estat objecte per part dels seus enemics polítics.
Anant al CIC em semblà que em reafirmava en l’actitud de deixar-me portar per damunt de tot pels valors humans, que voldria que amaressin la Catalunya que somio.
Hola Jaume P. De tant en tant llegeixo el teu Capvespre i sempre val la pena. Estic totalment d’acord amb la teva actitud referent a l’acte d’homenatge a Jordi Pujol. No és que fossim amics, però sí que ens varem conèixer des que varem coincidir en un d’aquells cursets sobre cristianisme que es feien a Palautordera i que eren, em sembla, com un contrapunt a aquells de “cristiandat” que estaven de moda. Ell, el Pujol, en feia una ponència en la qual es servia del que és la “cordada” en termes d’excursionisme, i no se ben bé perquè a mi em convidaven a participar en les reflexions que els dirigents del curs feien a la nit quan tothom era a dormir. A partir d’aquest contacte un parell de vegades havia vingut a veure’m a casa i encara en guardo com una dotzena de cartes que m’havia enviat. No es pot dir que s’establis entre ell i jo una íntima amistat, però sí la suficient coneixença per a saber-ne el seu pensar i les seves conviccions. De manera que la mala notícia no la podia creure! i encara en busco el “perquè”. Potser molt atrapat per la família i els seus comportaments poc fins,que, pel que sé, no ha tingut mai la categoria humana del pare i marit?. Ves a saber. De tota manera penso que no ha encertat algunes de les posteriors actuacions públiques.
Telm, quin goig! sentir-te. I quin plaer que el blog ens faci sentir a prop l’un de l’altre. Recordo molt aquells anys vilafranquins i particularment el vostre grup. Tinc la sort que un grup dels antics nois i noies de la JIC de tant en tant em conviden a Vilafranca, trobades que em fan reviure aquells anys, per mi tan bonics. – Em parles de Jordi Pujol; jo sempre he estat amic d’ell i he après moltes coses, al seu costat. Políticament hem seguit camins diferents, però reconec que ha fet molt per Catalunya. Sobre el fet que comentes a mi també m’entristí molt. Però no he volgut fer llenya de l’arbre caigut. I és més; crec que no som davant d’un cas de corrupció personals sinó d’un home que per les circumstàncies polítiques d’una banda, i les familiars, d’una altra, no ha sabut respondre com calia. Crec que som davant d’un personatge com els dels drames shakespearians, i que la història posarà al seu lloc. Bé, Telm, espero que estiguis bé i que la fe que vam compartir,malgrat tantscntratemps pels que hem passat, el continuï sostenint i animant. Una abraçada molt afectuosa, a tu, a l’esposa i als companys i companyes.
Jaume, avui m´he deixat sorprendre una mica tot recordant agraït la teva invitació per prendre una cerveza quan passavem davant la porta d´aquell bar que va donar peu a una xarradeta. I també m´ha picat la curiositat per veure per on anava el vostre comentari al Jordi Pujol. Pots estar segur que m´han agradat.
Una abraçada Jaume
Gràcies, Esteve. Compareixo amb tu el goig de la trobada al bar del barri, i em complau que estiguiis d’acord amb el que dic sobre Jordi Pujol. Saps que no m’agrada agreujar les coses i menys quan un error, o una malifeta, un n’és més “víctima” que autor. En la línia de l’admirat sant Francesc d’Ássís: “Pau i Bé”. o, “On hi ha guerra posa-hi pau”.