Llegeixo amb interès els articels que Manuel Cuyàs publica en la secció “Vuits i nous” del El Punt-Avui perquè en les disquisicions que fa acostuma a partir de fets senzills de la vida real. Allò “de l’anècdota a la caegoria”. El tema d’ahir duia l’alarmant i preocupant títol “Quins adults sortiran d’uns joves que viuen uns dies tan frustrants”. Afegia: “Em diuen que els metges de capçalera atenen símptomes psicosomàtics atribuïbles a les últimes angoixes polítiques i judicials”, i en fa una llista ben tremebunda: empresonaments, exilis, ensurts diaris, incerteses. Jo hi afegiria la sensació que des d’Espanya ens miren amb odi i que els catalans no som compresos.

És veritat que des de fa temps et sents assatjat d’un rum-rum asfixiant. Ho dic als amics i amigues, cansat d’un seguit inacabable de whatsapps de to negatiu i pessimista, i me’n queixo. Un aire poc sà que a més de desanimar tendeix a crear en qui ho pateix una reacció de rebuig i fins i tot d’aversió.

Demano que no ens aturem en la contemplació del mal que ens fan i que fixem la mirada en el part meravellós que vivim i que consirem que el dolor que patim s deu al fet que el nou món que neix és gran i difícil. Als infants i sobretot als joves, més que fer-los arribar els laments els hem d’engrescar fent-los veure el futur prodigiós que protagonitzem. Els trenta anys de presó de Nelson Mandela! que acaben derrotant l’apartheid.

L’audàcia de creure i d’esperar!