En la tàctica militar es diu que per guanyar hi ha moments en què una bona retirada pot facilitar que en un embat posterior guanyis la batalla. En democràcia sembla que dóna bons resultats. Saber cedir per sortir amb la teva. Però quan t’enfrontes a una guerra en què l’oponent es mou amb la ceguesa del “tot o res”, recular és perdre mentre que plantar cara és guanyar.

És la situación actual en què Espanya ha demostrat clarament que de dialogar no en té ni les més petita intenció, cedir és perdre. Han embogit. Parteixen de la convicció que Catalunya és “seva”,  com quan les colònies americanes van reclamar la independència; en lloc de dialogar i treure’n el bé possible, i quedar amics, Espanya va enviar els vaixells i va bombardejar els països insurrectes, amb una absoluta ceguesa, provocada per l‘ambició i l’orgull. Preferí perdre la flota abans que perdre –van dir– l’honor (i els diners, òbviament).

I així estem: “la maté porque era mía”. Per això combrego amb el que aquest matí deia Carles Riera, de la CUP, als Matins de TV3. Amb un país que ha perdut els principis democràtics i que no vol dialogar, cada pas que donem enrere ho aprofitarà per collar-nos encara més.

Cal plantar cara! Tenim la raó i som molts. Ens costarà sang suor i llàgrimes. És el preu que ens cal pagar per aconseguir la República.