Comentant la conversa que vaig tenir ahir  baixant de la muntanya amb la parella amiga, vaig escriure que vaig parlar-los de les escletxes que ens permeten  besllumar les clarícies del misteriós més enllà. La paraula escletxa em vingué a la ment arran de la lectura que faig aquests dies del llibre del filòsof Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana, en el que, després de parlar del misteri, argüeix que per més que intentem encotillar la vida en l’àmbit del que és racional, no ho aconseguirem, perquè “de l’experiència de la vida no se’n poden dissimular les escletxes, i fer com si no hi fossin”.

Dues línies ensota escriu que “les escletxes revelen que el misteri constitueix la vida”. Però jo em pregunto si la gent té prou inquietud com per aprofitar aquestes escletxes per acostar-se a allò que és misteriós i que ens depassa. La pregunto me la faig molt especialment aquests dies sants, “tan” oberts –semblaria– al més enllà.  La religió –i la filosofia– ¿no són una invitació a no acontentar-nos amb la categòrica afirmació del cartell de la platja da morte (acabat el camí de Sant Jaume), que proclama que has arribat al final del món, al finisterra?

La religió, tal com es viu avui la Setmana Santa ¿t’obre a la cerca del més enllà, o simplement et deixa commogut i satisfet, un cop finit l’espectacle? L’amiga de la muntanya que he citat  deia que és en el silenci que troba al temple quan és buit que percep la crida del més enllà.

Un més enllà que aquí, a la Terra, no l’assolirem mai. Però en podem viure l’espera, convertits en peregrins de l’Absolut.

 

 

Fotos del Via Crucis i de la processó de Divendres Sant a Bossòst al matí i al vespre, respectivament, que compten amb una gran participació de gent del poble