Escric la glosa d’avui quan encara no són les 7 del matí. He dormit bé però m’he despertat diverses vegades. Des de l’habitació de l’hotel –que dóna a la carretera convertida en “rambla”del poble– veig la llum dels fanals i de les cases però se m’imposa el cel, la nit! Com em sembla que vaig escriure ahir en algun vhatsapp, al camp i potser més a muntanya s’imposa la natura. De fet les persones amb les que he parlat s’han referit d’entrada a la neu. De que dolent que ha estat el temps, dos mesos nevant cada dia, sense veure el sol.

En un llibre que m’impactà moltíssim la dona d’un ex-cartoix parlava de l’eternitat de les hores viscudes al convent. Els monjos, despullats de tot i inserits en el silenci, senten el lent passar del temps perquè per ells el rellotge és la natura: la llarga nit, la lenta albada, el curs del sol des del matí fins al capvespre. Sense distraccions, que fragmenten el temps i que creen neguit. ¿Recordeu la impressionant pel·lícula El gran silenci? ¡Que llarg que es feia el murmuri del degoteig de l’aigua, d’una aixeta mal tancada!

Aquí, sense agenda i sense cap obligació, també veig passar les hores com encalmades. Vaig al nucli antic del poble i tinc la sensació d’entrar en el passat. Sobretot al contemplar l’església, que és com era fa quasi mil anys, i s’hi viuen coses com la missa, igual que els temps passats, i escolto el sermó com seria el del rector de quan la meva àvia, o la meva besàvia… anaven a missa els diumenges. La lentitud de les hores que la carretera, amb tantes botigues i restaurants  desbarata.

Per això, potser, la sensació que ens domina habitualment és la de quant de pressa passa el temps.