Superats problemes de l’ordinador i d’una agenda sobrecaregada torno al blog per fidelitat i, avui, empès pels esdeveniments gravíssims que viu Catalunya. Últimament la tristor ens podia haver apagat una mica; la tristor pel desconcert i la decepció que ens provoca el partidisme dels partits polítics. Però la notícia de la detenció del nostre president va ser com si ens estripessin l’ànima i la indignació mig endormiscada de sobte ha esclatat, i sacseja Catalunya.

Jo estic indignadíssim. Com va dir el president del Parlament Roger Torrent ara ja no és una qüestió d’independència sinó de dignitat. Per mi és l’arribada de la batalla decisiva. La lluita ja no per ser independents sinó ser independents per salvar la democràcia. Com escrivia ahir la Talegón, continuar en aquesta Espanya ens resulta impossible.

Seria l’hora –penso jo– d’investir Carles Puigdemont i de tirar pel camí dret, en lloc de cercar per camins sibil·lins una incerta conlllevancia.  Dir les coses pel seu nom i anar a totes. Per què –em pregunto- haig d’escarrassar-me per afirmar la meva catalanitat com a resultes de que fa tres-cents anys la nació veïna ens sotmeté a la seva llei, i decretà que els catalans som espanyols i que negar-ho és un delicte que em pot tancar trenta anys a la presó? ¡ porto per via paterna cinc-cents anys d’una catalanitat documentada i gairebé mil anys –també documenta–, per via materna!

L’estat veí podrà empresonar el meu president i tot el poble català. Però no aconseguirà mai que deixem de ser i sentir-nos catalans!