Estic molt content de poder unir el nom de dues dones que, pel seu valor i en un moment d’un cert desconcert, ens fan forts en la lluita per la construcció de la República Catalana. Aquestes dones són l’enyorada Muriel Casals –de qui ahir recordàvem l’aniversari de la seva mort–, i la Mireia Boya que, ahir també, ens enfortia amb l¡exemple de la seva coherència de militant de la CUP.

Una alegria perquè aquestes dues dones són un testimoni que el procés que hem emprès amb tanta il·lusió no és una foguerada. Ni tampoc un error. Els contraris a la independència de Catalunya el qualifiquen de quimera d’uns polítics embogits, que han enganyat la gent.  I aquest adversaris recalcitrans ens volen fer creure que amb el 155 d’antídot, recuperarem la normalitat. Hi ha persones independentistes de veritat que no per fe sinó per por de la brutalitat repressiva de l’Estat, s’inclinen per abaixar el to, i fins i tot pensen que amb la declaració de la independència ens hem equivocat.

Penso en la dita evangèlica: “la veritat us farà lliures”. I la “veritat” per mi és que la república ja l’hem declarat . Un naixement “irregular”, com el d’aquells infants de nòvios que venien d’Andausia els anys seixantes perquè en no deixar-los els pares que es casessin, ella buscava l’embaràs perquè els pares la fessin fora de casa. Venien amb una mà al davant i l’altra al darrere, no tenien ni casa ni feina, la criatura ho passaria malament… Ploraria però ja existia i cada dia creixia. La nostra república ha vingut al món amb estretors i en ple decampar, però, podia ser– aquí, amb Espanya al damunt!, d’una altra manera? Passarím anys i paanys essperant inútilment el dia per fer-ho.

L’enyorada Muriel va dir que el somni som nosaltres. Un somni meravellós! I la Mireia Boya ha respost al jutge que si la Justícia fa política, li respondrem fent política. Doncs, això!