“Primer Año de la Victoria”. Desfilada milita de l’Exèrcit franquista per la Diagonal. Davant de casa nostra havien instal·lat la tribuna dels jerarques del govern

El 26 de gener l’exèrcit nacional va entrar a Barcelona. El 27 a Santa Coloma. Han passat ja molts anys però els temps que vivim –amb això del procés— em fan present, en aquestes fatídiques dates que representaren l’inici de la dictadura, que s’inicià la persecució de Catalunya, que ara ha adquirit una renovada virulència. Quaranta anys sota un govern la intenció del qual era acabar amb la Catalunya catalana, més de quaranta anys després, sotmesos al consuetudinri  maltractament.

Per rememorar-ho he estat llegint el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis. Copio unes paraules del govern d’aleshores presidit pel general Franco. La guerra era a punt d’acabar: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”. Montserrat Roig les comenta irònicament: “Els nostres deportats [als camps d’extermini nazis], és clar, no s’incloïen del tot en aquesta definició”. Havien lluitat al costat de la República i en defensa del govern català. Van fugir a França i molts van caure sota la policia nazi. A Espanya si haguessin tornat els esperava la justícia espanyola. Quedaven fora de la unidad espanyola absoluta!

Penso que com llavors, Catalunya viu havent de fer front a la mateixa concepció franquista de l’Espanya “Una, Grande y Libre”, el prisma amb el que els espanyols han contemplat sempre Catalunya; una província espanyola de la que calia esborrar les diferències, perquè són un perill per a la la sagrada unitat. Espanya no ens reconeix com la nació que som i que volem ser. Catalunya és una propietat seva. Per aixo s’abraonen contra l’independentisme, un mal que hem d’abandonar –diuen– per retornar a la tranquil·la normalitat d’un poble vençut i sotmès.

 ¿No és lògic que el poble català cada cop se senti més lluny d’Espanya? Pel que  és jo ja fa més de vuitanta anys que me n’estic anant.