Jo fa dies que he posat una certa distància. No compro el diari, llegeixo al mòbil només els articles que em semblen interessants, la major part des WhatsApps que rebo –a favor i en contra del procés– no els obro, fujo dels tertulians, avorrit del joc d’escacs en el que les peces són sempre les mateixes, blanques o negres, amb l’oblit absolut de la gent que, com en els terratrèmols, és la capa tectònica que amb l seu moviment acabarà configurant el paisatge de demà mateix.

Tinc fe en la gent. I en el procés real. Sota el munt de mentides que es propalen– com que tant erra Rajoy amb el 155 com els independentistes amb un procés enganyós; o que hem perdut el temps i que ens cal un bany de realisme–intento llegir els signes del temps: que els estats antics ja no responen a la realitat, que l’Europa actual (incloses Espanya i Catalunya) han de trobar un ordre nou; que la població ha de decidir el futur, més enllà de la encarcarada legalitat…

Llavors m’adono que som en el camí d’una gran revolució i ho visc esperançat: les coses que han de ser acaben sent.