Anit vaig baixar al Fondo i com sempre em meravellà la vitalitat que hi ha. Durant les festes a la plaça del Rellotge s’hi ha instal·lat la Fira Nadalenca i les casetes amb tanta llum creaven una atmosfera màgica. Força més tard –passada mitjanit– vaig haver de tornar-hi perquè se m’havien acabat les pastilles que haig de prendre cada vuit hores i l’única farmàcia oberta era la del capdamunt del carrer Rellotge. Quin canvi, la del paisatge del barri! Amb prou feines em vaig creuar amb ningú. Homes sols, un grupet de tres o quatre nois i, a darrere hora un matrimoni amb la nena, que potser tornava a casa després d’una celebració.

La nit és envolvent. Com si et forcés a entrar dintre teu. No m’estranya que a molta gent  – dones i noies–, els faci por. Sota la llum somorta dels fanals les persones que veus venir fan basarda.

Serien les dotze tocades i encara vaig veure un pare que muntava el sueu nen en una de les atraccions que no havia apagat els llums. Aquests aparells ¿els deixen encesos tota la nit?L’artefacte es va posar en marxa i el nen se sentirien amo i senyor del món! La resta, silenci i soledat. Jo em deia: quantes persones dormen dins de les cases silencioses! Demà es llevaran. Aniran a treballar. El Fondo srrà un formigueig; anades i vingudes, gent amunt i avall i una barreja d’edats i ètnies.

Em direu: “I què?” Doncs… simplement, això.