La família

Les festes nadalenques tenen un marcat accent familiar en el moment culminant dels dinars i sopars. Afortunadament avui ja no escolto arguments en contra de la família, com anys enrere,  d part de militants esquerranosos: que si era un refugi burgès, que si afeblia la lluita social… I la crítica de família ens a que t’ha tocat. ¡Com si coses tan importants com el lloc on has viscut, el sexe que tens, o la teva imatge i el teu cervell no et vinguessin “donats”! , i, no obstant, et fan ser com ets bàsicament.

 

Els absents

Compro el pa en un petit forn del meu barri i sempre xerro una mica  amb l’alegre propietària que avui m’ha semblat trista. “Hay días del año –m’hdit– que uno se acuerda de los que ya no están“. M’ha parlat de la mare. “Aunque Dios hizo bien en llevársela porque la pobre llevaba ya años con la demencia“. I ha afegit que hi ha persones que sembla qua hagin vingut al món només per patir. “Poco después de casada mi padre tuvo una embolia y perdió el habla y la movilidad”. No sé on m’ha dit que volien ingressar-lo (“en la Rotonda(?) però la mare va dir que res de res, que aniria a “su” casa amb els seus fills i néts i s’hi estaria fins que es morís. Per la mare, un descans; però ella l’enyora molt.

L’Abelard

Entre els “meus” absents –ja en compto molts– aquest Nadal se m’ha fet molt present el Narcís que va morir ara ha fet un any. I avui, dia de sant Abelard, recordo el meu germà Abelard. Tenia quaranta-sis anys quan va morir i ara en fa quaranta-dos de la seva mort. Tants anys menys que jo, tants anys de vida escapçats! I et preguntes perquè jo he pogut viure tant. L’absència de l’Abelard i del Narcís, com la de les persones que trobo a faltar, més que tristesa m’obren a una presència diferent, misteriosa i tranquil·la, com si jo ja visqués –una mica– en el més enllà. El record t’hi porta tant! I, a més, ets conscient que els anys t’hi apropen.

En resum: un inici d’any obert a diferents dimensions.