Els números mostraven la victòria de l’independentisme però vaig seguir l’escrutini amb l’ai al cor. La “pugna” entre Ciutadans, ERC i JxCat em feia patir. Si guanya Cs –pensava–, encara que traguem com a bloc majoria absoluta, ens tocarà escoltar cada ia que ha guanyat el partit d’Arrimadas. ¡Que diferent hauria estat si un altre cop s’hagués presentat una sola llista, presidida per Puigdemont i amb Junqueres de vicepresident!

Que “de fet” això eren les eleccions d’ahir: un plebiscit, per veure si d’una vegada l’Estat acabava amb el procés independentista. Així és com ho valoren nombrosos periòdics europeus. I suposo que Rajoy també, qui a més n’ha sortit humiliat pel paper d’estrassa que ha fet el Partit Popular. Ni amb l’aplicació de l’article 150 han pogut acabar amb el “somni” de més de dos milions de catalans.

Total: el procés continua. Espero que el nostre govern trobi el camí adient perquè la República, nascuda enmig de circumstàncies difícils, es faci forta i creixi. I em pregunto què farà Espanya davant del resultat de les eleccions. I Europa?

A nosaltres ens toca fer sentir a la gent els guanys que els reportaria (també a Espanya i a Europa), la independència.

Espanya té un problema

de l’escrit de Suso del Toro al diaria ARA, del divendres 22 de desembre

“Espanyols, ho repeteixo, admirin aquesta ciutadania republicana, lliure i sense por, capaç d’enfrontar-se a porres, multes, presó i exili. Amb aquesta nació haurà de dialogar i pactar ara l’estat espanyol, un estat per al qual dialogar és humiliar-se”.