S’acaben els dies que ens duen a les votacions. Una espera amb una campanya estranyíssima, en la que els partits constitucionalistes  han campat com han volgut, per terra mar i aire –deia ahir el deposat conseller de Justícia, mentre Puigdemont és a l’exili i Junqueres a la presó.

Unes eleccions gens democràtiques. No estan pensades perquè la població s’expressi i triï el camí a seguir i el govern més adient per acomboiar-ne el procés, sinó que es un descarat ardit perquè guanyin els unionistes, tot “liquidant” i “descabezando” els líders “separatistes, i “desinfectant” Catalunya de tota ombra independentista.

Però no ho aconseguiran. Podréis vencer pero no convencer. Ni amb la col·laboració del PSC (PSOE) ni am l’ajuda indirecta (o directa?) dels Comuns que, tot i dient que volen superar els dos blocs antagònics i que volen la Catalunya de “tots” els catalans, es carreguen la “dreta” i, en certa manera, els dos milions de catalans i catalanes que hem sortit tants cops al carrer i l1-O vam votar per la independència, en un procés que qualifiquen de farsa i de fracàs.

Jo penso en els “fracassos” inicials de reivindicacions “impossibles” per il·legals i unilaterals d’un Gandhi o d’un Mandela. ¿Què en pensen d’ells, els constitucionalistes?