Quin final de la primera etapa del procés tan trist i decebedor! Només em faltava escoltar la contundent  afirmació de Marta Rovira que Esquerra Republicana té com a un únic candidat  a la presidència de la Generalitat Oriol Junqueres. Que la campanya seria bruta, que Ciutadans i el Partit Popular tot i acusar els independentistes d’haver enganyat la gent i d’haver fracturat Catalunya  ja m’ho esperava (cosa que no vol dir que no em repugni el to enverinat amb què ho diuen l’Albiol i l’Arrimadas.  Però no podia creure que el partidisme dels polítics que han estat exemplarment units en el Govern de Junts pes Sí s’acabés imposant, per sobre de la voluntat del poble.

Són ja molts anys de manifestacions massives, transversals, rere un únic objectiu, que és aconseguir la independència nacional. Anar a aquestes manifestacions ha estat un goig. Manifestacions pacifiques en les que t’hi senties bé. Hi descobries el poble “sense atriuts”; la velleta amb els néts, famílies al complet amb el gos i tot, i molts nois i noies. Cantant, jugant… diria que sempre sota un cel festiu blavíssim i un sol resplendent. Com la Diada de Sant Jordi, en la que la gent surt al carrer en la festa “de tothom”.

Jo no  sé què passarà el dijous vinent. Unes eleccions de les que Rajoy, el PP, Cs i també elPS esperen “fer net”, escombrant definitivament el moviment sobiranista. Però, facin el que facin els partits idependentistes (i la gent de Comuns!), el “nen” [la Repúblics] ja ha nascut i estic convençut que es mantindrà viva, per grosses que siguin les dificultats i, plorant i rient, creixerà, es farà gran i un dia esclatarà.

Puigdemont ho ha dit i repetit: “O referèndum o referèndum”. L’1-O el vam celebrar i, ara, el mandat és a les nostres mans.