Trasbals

Dels cinc dies que fa que sóc a casa dues llargues tardes les he passat a l’hospital per culpa de les vies. Em posen una via normal i com que les meves venes ho aguanten malament, de seguida l’han de canviar fins que recorren al drum (la instal·lació d’un catèter), una via més estable. Però les venes igualment fan figa i no queda altra solució que la via central. Amb tot, abans d’aplicar-la s’ho pensen molt. Ahir mateix abans de posar-me la subclàvia, a l’UCI [vegeu la foto], encara van intentar posar-me un drum amb el suport de l’eco, perquè la infermera pogués veure la vena i l’ascens del catèter. Un ascens que acabà topant amb algun obstacle i no avançà més i ja no hi hagué cap més remei que recórrer a la via central, que eviten per les complicacions que pot comportar. Total, que el temps tranquil a casa, de descans i treball reposat, entre les anades i tornades a Can Ruti i els moments d’alarma i indecisió abans de trucar a Hospitalització Domociliària, mès que de repòs han estat dies de trasbals.

“Nacionalisme i cinisme”

Llegeixo a l’Ara un article de Josep Ramoneda amb el que estic d’acord en la crítica que fa del president de la Comissió Europea, però dissenteixo en la condemna de l’independentisme, “sine aliud”. Comença l’article amb la frase “El nacionalisme és verí”, de “l’infable Juncker” entrevistat al diari El País. I (per mi, encertadament) el titlla de cínic perquè en canvi defensa el nacionalisme dels Estats, per exemple de França i d’Espanya, l’objectiu dels quals ha estat –diu– “homogeneïtzar culturalment el territori”. Acusa Juncker de fer trampa perquè en l’entrevista d’El País afirma que “Europa és un club de nacions i no accepto que les regions vagin contra les nacions”. Ramoneda, interpretant el que diu Juncker, escriu: “Dit d’una altra manera, el nacionalisme català és pèrfid perquè no té estat. Si el tingués ningú el qüestionaria”. Ramoneda té raó, però alhora que critica el polític europeu deixa anar que “no m’és difícil estar d’acord” que el nacionalisme és un verí. “Sempre he pensat que són perilloses les ideologies que es funden en una veritat transcendental, per sobre de la consciència indiviudual dels humans, sigui Déu, la pàtria o la llei de la naturalesa o de la història”. Contra el dogmatisme i l’essencialisme jo també hi estic; però no contra ni els nacionalismes, ni conta Déu ni contra el culte a la natura quan tenen com objectiu el bé de les persones i el millorament de la societat, que é el que esperem d’una Catalunya sobirana. Del silogisme de Ramoneda en nego la conclusió perquè la major falla, per agafar la part pel tot.

L’astre rei

Les infermeres i la doctora que vénen els matins a casa queden admirades del sol, que les enlluerna, quan entren a casa. Amb aquests dies tan bons de tardor, la llum esclatant de l’astre rei quan és a mig camí del migdia bat de ple, i omple la finestra de l’habitació on m’estic. Cada dia solc baixar al carrer a comprar el pa i ho aprofito per donar una volta per una o dues mançanes i sentir l’escalfor sola, i imbuir-me de la llum tardoral que a primeres hores del dia és meravellosa. I com que sortir al carrer ho tinc “racionat”, el plaer d’aquesta estoneta és sublim. Quina meravella, la satisfacció que ens poden produir coses tan senzilles i properes!

¡Com els escau allò de “el déu de les petites coses!”, la frase que m’agrada tant citar.