Per fi puc entrar en el meu bloc, després d’una estada de vuit dies a Can Ruti, pocs dies després de l’alta d’un altre episodi del mateix mal. Aquest cop em pensava que a l’hospital m’hi avorriria perquè la vida que s’hi fa ja m´’es molt coneguda. Però tot i que l’estada ha estat molt breu,  resultat intricada. He canviat per tres cops de llit, les venes m’han tingut en suspens perquè han obligat les infermeres a canviar-me-les repetidament. I, sobretot, em trasbalsà (per dir-ho d‘alguna manera “èpica”) el dilema que planà uns dies sobre meu: si m’operaven del cor o no. El cap del departament de cardiologia em digué que com més aviat millor, però els cirurgians no ho van veure convenient (atesa la meva edat i l’estat del cor), i els metges que em porten des del 2002 tampoc n’eren partidaris.

Els metges ho debatien però el dilema em concernia de ple a mi. Si l’operació sortia bé em podria curar i si no m’operen estaré sempre pendent de les danyines bactèries, que viuen al meu cos com okupes, fent-me sentir la remor que fa la mort quan s’atansa. La mort no em fa por. Però ara que era a prop em preguntava què diria quan els metges m’ho plantegessin. Si m’operaven només els hauria demanat uns dies per arranjar unes coses que em sabria greu deixar penjades. Però tot i la curiositat que tinc de veure què hi ha més enllà, em sento més atret per la vida.

Ara ja sóc a casa amb temps indefinit al davant. Amb ganes de fer coses amb la màxima senzillesa possible, vivint amb profunditat les petites coses de cada dia. Em sembla que això de l’hospitalització domiciliària m’anirà bé, fins i tot perquè la doctora em recorda que estic convalescent, i que haig de fer repòs.

I ves per on, la breu estada a Can Ruti m’ha deixat un intens desig de viure, tot sabent que visc el meu capvespre.