nota: a les 12 es publica automàticament la glosa. No tinc temps de penjar les fotos. Ho faré després. Si voleu veure-les, entreu al bloc més tard.
La virtut de l’esperança
Avui és una de les festes litúrgiques que més m’agrada, que l’Església introduí en la societat però que la societat en bona mesura desfigura convertint-la en els dia dels morts. Ha passat com quan un globo l‘omples d’aire perquè s’enlairi i es desinfla; cau convertit en una pelleringa. Si l’Església va ajuntar el record dels nostres difunts a la festa de tots els sants no era per aigualir l’alegria de viure, sinó perquè, pensant que ens sobreviuen en el més enllà, valoréssim més la vida d’ara,una vida que no acaba amb la mort. El gran poeta Charles Péguy que va morir en la terrible primera Gran Guerra Europea, evocant els sants innocents pensava en el sofriment dels pobres, avui., i en el poema dedicat a la l’esperança, la més petita de les tres virtuts (fe, esperança caritat), cantà emocionat que els sosté l’esperança. Imaginà que se’n meravellava, que mantinguessin viva l’esperança:
Que estos pobres hijos vean cómo marchan hoy las cosas /y que crean que mañana irá todo mejor, /esto sí que es asombroso y es, con mucho, / la mayor maravilla de nuestra gracia.
Penso en la República
Quina diferència la de la nostra esperança en el triomf del procés sobiranista, amb l’actitud dels qui, com Montilla, hi veuen un engany i una farsa. L’esperança del poble trobarà el seu acompliment!
Ara quan escric aquestes ratlles són les 11 del matí. A quarts d’una el nostre president parlarà des de Brussel·les. Què ens dirà? Confesso que aquests darreres dies he passat moments de desànim però en cap moment he perdut l’esperança malgrat que ens hagi colpit d’una banda els dubtes i contradiccions del procés i, sobretot, l’aplicació del salvatge article 155. Però sempre he confiat en el nostre govern, amb Carles Puigdemont al front. El ratolí burlant el gat. O la democràcia, la legitimitat, plantant cara a l’abús del poder. Em vénen a la memòria els versos d’un altre poeta, el nostre Joan Maragall: “Nodreix l’amor [ara jo diria l’esperança] de pensaments i ausència, i aixís traurà meravellosa flor”.
Fer anys
Acabo aquests glosa dispersa amb el fet de fer anys, per agrair les felicitacions rebudes. Fer anys –us dic– és fer camí. “Lo nuestro –en l’apreciació d’Antonio Machado– es caminar”. Sabent que anem cap a la nostra Ítaca. M’agrada pensar que faig el camí acompanyat de moltes persones i fent, alhora, el camí interior.
Un desig: que el camí sigui el més ric possible!
Sigues el primer en comentar on "Disperses"