No me’n sé fer a la idea. Els fets es van succeir tan de pressa i tan canviants que, al final, et quedaves descol·locat. Un final treballat i dominat pel suspens, mentre al mateix temps vivies expectant què passava al Senat. Aquí donàvem a llum la República i allí, amb l´aplicació de l’article 155, n’ordien la seva mort. Quina impressió tan desagradable i trista veure que cada càstig que llegia el president Rajoy era rebut amb rabiosos aplaudiments pels diputats! Una barreja indigesta d’alegria pel que naixia i d’indignació pel que es maquinava a Madrid.

Jo mirava d’escapar del setge que el govern espanyol  ens posa. Feia espai per assaborir la victòria aconseguida. Vaig comprar una botella de xampany  i veient les imatges que ens oferia la televisió m’unia a l’alegria de la gent. Quin goig, després d’haver viscut amb tanta intensitat, i tant de temps, el somni de la independència! Estant sol a casa em va ser molt fàcil evocar els meus germans que ja o són aquí, la Goretti, el professor Josep M. Boix i Selva… I, d’un manera especial, el meu pare. Veient la gentada que omplia els carrers i places de Barcelona i altres poblacions de Catalunya vaig pensar també en tantíssims catalans i catalanes que al llarg de segles havien volgut viure el mateix que nosaltres celebrem ara.

Un goig, però en la incertesa. Què  passarà avui, i demà..? El nostre president ja l’han cessat, amb el vicepresident i els altres  membres del govern..? I el parlament està clausurat? La força bruta revestida de legalitat intentant aixafar i ofegar Catalunya. Jo no sé què passarà, però tinc fe en els nostres dirigents, en els alcaldes i alcaldesses, en la gent: en nosaltres! I tinc fe en la veritat, que sempre acaba triomfant.

El món sencer ha pogut veure l’ànima del poble català i què és el que volem.