Avui (dissabte matí) he anat a l‘ermita de Sant Mateu, amb els Villegas i els Varela. Una escapada, només, perquè els amics tenien planificat prendre part en la manifestació del passeig de Gràcia, que començava a les 5. Jo la manifestació l’he seguit des de casa i m’ha emocionat, afectat pel comunicat que al migdia ha emès el president Rajoy qui, amb to contundent, ha dit que ens apliquen l’article 155. Aquests dies en les converses sempre ha sortit el tema, amb l’angoixant pregunta de què passarà. I avui, hi ha hagut amics que m’han trucat i m’ha semblat copsar que estaven aclaparats.

Jo, de ràbia sí que en sento. Però no desànim. És més (ja ho vaig escriure) penso que per sortir de l’impàs en què està la independència de Catalunya cal que la situació exploti. Només si “som” (vaig escriure recordant uns mots de Salvador Espriu), si ens hem definit,  podrem parlar de tu a tu amb el govern espanyol i ens podrem presentar a Europa, i aconseguir que algun país amic ens doni suport.

Fa anys que havia pujat a l’ermita de Sant Maeu, sol, amb amics, amb les parròquies de Santa Coloma, amb l’Associació de Veïns del Fondo. El paisatge és bonic. L’ermita, molt humil. El que em va impressionar d’aquest llogarret és que en la casa de l‘ermità va néixer un nen que es faria capellà i esdevindria “l’ordenador de l’Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona (anys 1900-1936)”. Home docte, “investigador eminent del gloriós passat” (segons resa la placa penjada a la façana), no podia tenir unes arrels més senzilles. He pensat que fets com aquest formen part ntranyable l’ànima de la nostra història, i que són coses que qui viu a Catalunya va coneixent , i que acaben formant part de la petita història que fa seva.

Quan a la tarda contemplava la gentada que omplia el passeig de Gràcia m’he emocionat profundament. He vist que a Xavier Domènech, dels Comuns, també se li humitejaven els ulls. I m’he preguntat: com és que hi ha persones a les quals els costa de veure que aquests milers de persones al carrer són l’expressió de l’ànima del poble català?s és l’anhel d’ésser allò que la natura ha fet que siguin.

Tan difíci és captar-ho?

 

Publico aquíl’imporant editorial de Vicenç Partal, aparegut al Vila Web d’avui. Una explicació rotunda sobre el moment que estem vivint, que ens ajudarà a entomar la decisió del govern espanyol amb valentia, i  tranquil·la esperança, com caracteritzà el missatge del nostre president Carles puigdemont 

Prepareu-vos per defensar la llibertat, divendres al vespre

Aquest divendres, segons que ha pogut saber VilaWeb, el Parlament de Catalunya farà una sessió extraordinària que no pot tenir cap més objectiu ni final que la proclamació immediata de la independència i la posada en marxa de la república catalana. Serà, volgudament, una sessió en paral·lel a la sessió del senat espanyol on el PP pot aprovar, si cal amb els seus vots i prou, el decret que Mariano Rajoy ha preparat amb una visió ben particular del que li permet fer l’article 155 de la constitució espanyola. Aquest decret és un cop d’estat que va molt més enllà del que seria fins i tot prudent per a ell, com ho demostren les reaccions de socialistes catalans i de les Illes, a la vista del lamentable paper que han tingut el PSOE i Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, més en concret.

No crec que a hores d’ara siga necessari explicar de quina manera aquest decret ni tan sols és legal d’acord amb el contingut de la constitució espanyola mateixa. El professor Marcel Mateu ho explica de manera magnífica en aquest article. Sí que voldria, però, apuntar dues coses.

La primera és que això no és un fet que arriba de sobte, per més que el PP vulga presentar-ho com una reacció als fets d’aquest octubre. Va ser el 31 de gener del 2006 quan el PP va començar aquella campanya de recollida de signatures contra l’estatut de Catalunya, signatures que Mariano Rajoy va presentar en persona a la porta del congrés. Després va venir la presentació del recurs al constitucional i la sentència. Per tant, fa com a mínim onze anys que el PP persegueix liquidar l’autonomia. Com a mínim, perquè cal recordar que amb el seu antic nom d’Aliança Popular, el PP va votar contra la constitució espanyola que ara tant diu defensar, i ja invocava la seua oposició a les autonomies.

La segona cosa és un detall molt bèstia que m’ha cridat molt l’atenció i que crec que ha passat massa desapercebut. De manera explícita, en la seua compareixença, Mariano Rajoy s’ha atrevit a dir: ‘El meu interlocutor el van triar uns altres, i ara ells hauran de donar explicacions de per què ho van fer.’ Literalment ha dit això. Per tant, referint-se i amenaçant explícitament tots els electors catalans. Què vol dir el president del govern espanyol amb això que haurem de donar explicacions sobre què hem votat? Qui s’ha cregut ell que és per menystenir d’aquesta manera la voluntat popular? Els ciutadans de Catalunya vam votar el que vam voler, que és el que passa en unes eleccions democràtiques, sempre. L’expressió de Rajoy és, en aquest sentit, la traducció en públic d’un pensament feixista que no per desconegut deixa de ser profundament pertorbador.

Ara tot s’encara a divendres. Segons que ha pogut saber VilaWeb, serà el dia que el Parlament de Catalunya prendrà mesures clares. No estem en condicions d’aclarir quines són, més enllà de la definició que hem pogut aconseguir de fonts parlamentàries de Junts pel Sí. Però no hi ha marge: l’única mesura raonable divendres serà l’activació de la república. Per això sembla que el ple es porta a aquest dia. Per fer-lo en paral·lel amb el del senat espanyol. Proclamar la república dies abans podia obrir la via que Espanya intentés detenir el govern sense haver d’activar aquest 155 que tants i tants problemes li causarà. Declarant la independència al mateix temps que Espanya declara la dictadura, les coses queden completament clares i els procediments s’activen sense marge per a les trampes ni als subterfugis.

Però entenguem-nos. Estic segur que divendres el Parlament de Catalunya farà la seua feina. Però nosaltres també en tindrem una d’important a fer. Més important que la seua i tot. Divendres al vespre, quan a Madrid i Barcelona es canvien simultàniament les regles del joc, tot, tot allò que hem conegut fins avui, deixarà formalment de ser legal i tot, per tant, passarà a ser una qüestió, una lluita, de fets. I ací la ciutadania organitzada al carrer serem els qui determinarem qui guanya i qui perd.

Divendres a la nit, la República Catalana i la nova vella Espanya sense autonomies s’enfrontaran en tots els terrenys i en cada decisió. I qui demostre dissabte, i diumenge i dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres, que és el govern efectiu i real del Principat guanyarà. Només serà qüestió de temps. Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem. Si els ajuntaments fan cas de les ordres dels ministres espanyols, perdrem; i si les ignoren, guanyarem. Si les escoles mantenen el seu model, guanyarem; i si el canvien, perdrem. Si els diputats poden entrar i seure al seu escó, guanyarem; i si no és així, perdrem. Si la policia espanyola aconsegueix entrar a palau, perdrem; i si ho impedim entre tots, aleshores guanyarem.

Això ha passat en tots els processos d’independència del món: arriba un punt en què tant és quin article de quina llei diu què, només compta què diu i sobretot què fa el poble. Espanya, carregant-se la seua pròpia constitució, ens ha posat en un escenari que des del punt de vista internacional ens és el més favorable de tots: el del ‘darrer remei’. Només proclamant la república podrem defensar l’autonomia i només proclamant la república podrem defensar la democràcia. No hi ha cap més possibilitat. Així que gas a fons i prepareu-vos. El cap de setmana vinent serà el més important, políticament parlant, de les nostres vides.